• Tan bon punt en Manel va tenir la càrrega repartida i ben lligada, va fer un darrer cop d’ull, examinar, en el seu conjunt, tota per aquella baluerna. El traginer no se’n refiava i tenia por que, en un sotrac imprevist, pogués bolcar el carro i perdés alguna peça pel camí. Quan li va semblar tot enllestit, un xiscle del fuet va do-nar l’ordre de partida a l'animal, que ja coneixia de memòria aquell trajecte i el trasbals. En Manel de tant en tant li feia confiança i es permetia la llicèn-cia d’aclucar els ulls per fer una becaina. Aquell dia però, no era el més indicat per distreure’s ni una mica, la càrrega era molt pesant i el terra, mullat i relliscós. Manel lo traginer era un individu corpulent i rabassut que no refu-sava mai un got de vi. Era noble i agraït, simpàtic i rialler amb la canalla, a la que solia passejar quan el carro anava buit. Sempre anava l’home despitralatexces-sives i una boina decantada que amb sacsons a les mànigues, li queia de costat. L’armilla de vellut, que li venia justa, i la faixa de xeviot, amb quatre voltes als ronyons li donaven un aspecte singular, sense oblidar la cigar-reta, que sempre duia descan-sant en una orella, abans que el paper se li desfés per la butxaca. Era amic dels ressopons inter-minables amb aquelles calde-rades que es cruspia en ribells de recapte amb botifarra. Mentre, en una civadera, les besties fruïen de safranòries i xirivies, unes llepolies com a premi pel treball que els esperava. Treballaven en equip; en Manel coneixia l'animal des que era un poltre i l’havia ensinistrat en les arts del transport per les sen-deres. El gos també l’havia recollit quan només era un cadell i l’havia incorporat com a vigilant a l’empresa familiar. Estaven per-fectament sincronitzats, es repar-tien les feines i competències, i el seu treball era apreciat i reco-negut com el més seriós i puntual de la comarca. En Manel sempre anava atra-fegat, remenant amunt i avall botes i bocois i algun armari com si fos un matalot. Avui tibava ell davant, ajudant l'animal. El cos-ter era molt pronunciat i comen- çava a plantar-los cara, i en Manel no podia anar amb ro-manços quan les coses no rut-llaven. Els llampecs obrien pas a l'aigua i la pluja esvalotada remu-llava les llambordes. L’animal esbafegava amb el carro esbiai-xat. Les ferradures lliscaven per l'empedrat mentre el traginer empenyia com podia, renegant i a fuetades, el llenguatge comer-cial. El gos no sabia a qui fer cas i s’esmunyia sota el carro ganyo-lant. Enmig del xàfec, el traginer desesperat i ple de ràbia, amarat per l’aigua i la suor, escanyat pel mocador que duia al coll i que no el deixava respirar, demanava a fuetades Déu i ajut al cel. Ningú no el va escoltar. El traginer mirava el cel i, ple d’ira, proferia crits que feien es-garrifar. Fidel a la nissaga, rene-gava del Senyor; fins i tot, li feia botifarra, mentre l’aigua continua-va en un diluvi de disbauxa. Anomenava Tots el Sants, els repassava d’un en un, aquella colla de galifardeus que el treien de polleguera, que no l’ajudaven quan més els necessitava. Els coneixia a tos plegats, i els al·lu-dits, no sabien on ficar-se quan el traginer els assenyalava amb el dit d’un puny tancat i els cridava pel seu nom. çava a plantar-los cara, i en Manel no podia anar amb ro-manços quan les coses no rut-llaven. Els llampecs obrien pas a l'aigua i la pluja esvalotada remu-llava les llambordes. L’animal esbafegava amb el carro esbiai-xat. Les ferradures lliscaven per l'empedrat mentre el traginer empenyia com podia, renegant i a fuetades, el llenguatge comer-cial. El gos no sabia a qui fer cas i s’esmunyia sota el carro ganyo-lant. Enmig del xàfec, el traginer desesperat i ple de ràbia, amarat per l’aigua i la suor, escanyat pel mocador que duia al coll i que no el deixava respirar, demanava a fuetades Déu i ajut al cel. Ningú no el va escoltar. El traginer mirava el cel i, ple d’ira, proferia crits que feien es-garrifar. Fidel a la nissaga, rene-gava del Senyor; fins i tot, li feia botifarra, mentre l’aigua continua-va en un diluvi de disbauxa. Anomenava Tots el Sants, els repassava d’un en un, aquella colla de galifardeus que el treien de polleguera, que no l’ajudaven quan més els necessitava. Els coneixia a tos plegats, i els al·lu-dits, no sabien on ficar-se quan el traginer els assenyalava amb el dit d’un puny tancat i els cridava pel seu nom. arronsar-se, emparant-se En Manel continuava l’atac, sen-se en el fuet, desafiant els trons i la música dels àngels. Allà plantat, mirant de fit a fit, les incle-mències, les corts celestials i queixant-se del seu fill a na Maria. La pluja intimidada, va anar bai-xant els fums, afluixant d’inten-sitat, un pèl molesta per les males maneres i el tarannà gro-ller del traginer mal educat. En Manel, encès per dintre i xop per fora, estava a punt de re-nunciar, decebut d’aquella cama-rilla de dropos i arrogants. Havia tret els colors a unes divinitats escridassades que s’a-naven amagant i fent el ronsa, indiferents als sofriments dels animals i a l’avalot d’aquells mor-tals desventurats. I en un revolt, l’estrafolària comitiva, movent un sagramental, es va esvair just quan la pluja semblava que tornava a revifar.